login
Inicia sessió

register
Registra't

Els Intransigents de Catalunya

HOMENATGE A EN DANIEL CARDONA, 2017

Comentaris (1)18-02-2017 08:00:16

HOMENATGE A DANIEL CARDONA I CIVIT, 2016

Comentaris (3)02-03-2016 13:35:59

Febleses dels catalans

Hi ha moltes coses perilloses en aquesta vida. Però segurament, la més perillosa de totes, és el fet de PENSAR. Per pensar, l’home ha set menyspreat, perseguit, fins i tot assassinat al llarg de la història... pensar implica especular sobre una realitat que no tothom és capaç de discernir ni suportar.

Potser per això, pel perill que comporta, pel dolor que causa... l’opció més fàcil i més extesa ha set i continua sent la de no pensar.

Quan s’atansa algú parlant-ne en castellà, per exemple, el més fàcil és contestar-li en castellà, ignorar la violència implícita que contenen les seves paraules... Al capdavall tots sabem castellà, perquè no podem practicar-lo? Quin mal hi ha?... Si penséssim, ens adonaríem que milers de catalans han set esclafats i abatuts perquè avui nosaltres tinguem “l’insòlita fortuna” de dominar aquest idioma estranger, i llavors, ens rebel·laríem, ens negaríem a respondre; ofesos i indignats, seríem capaços de batre’ns amb qui ens desafia... ens sentiríem increpats, agredits... tindríem la necessitat de venjar-nos, de recuperar la nostra personalitat, la nostra llibertat, la nostra vida...

Però això no passarà mai. Els catalans continuaran donant per fet que saben castellà perquè és normal saber-lo,... i continuaran practicant amb delit l'idioma de qui els extermina.

Descartes va dir: penso, per tant existeixo.

Ara ja sabem perquè nosaltres, els catalans, no existim.

Comentaris (4)25-04-2015 18:51:28

Vine amb nosaltres!

Tot ens era favorable. Una terra fèrtil, uns homes valents, una bandera tenyida d’or , sang i glòria... tot semblava indicar que la nacionalitat que van forjar els nostres avantpassats havia d’ésser immortal; perpetuada en cada infant que naixia, consagrada en cada enemic que abatíem per defensar-la!

Avui tenim la terra ocupada, el valor extingit, la bandera descolorida... i un futur inexistent.

.................

castella i frança respiren damunt nostre, s’alimenten de la nostra carn,... ens devoren.

Hem perdut temps buscant aliances, acords, pactes... i ara que les seves dents ens arriben a l’os, ens adonem que estem sols, que sempre ha set així, que ningú vindrà mai a rescatar-nos.

Podem deixar que dues nacions perverses decideixin quan i com hem de morir o podem empunyar la bandera, la valentia i la intransigència dels nostres avantpassats per abatre aquest enemic que ens amenaça.

.................

Catalunya no és només un nom. És el nostre nom.

Com podrem d’ara en endavant anomenar-nos catalans, si defugim el sagrat deure de protegir la Pàtria?

..................

Vine amb nosaltres: intransigents@gmail.com

Comentaris (3)01-04-2015 20:57:46

Vencerem!

Els castellans, ens ensenyen la seva constitució i ens diuen: mireu, aquí hi diu que no teniu dret a viure! deixeu de respirar, o estareu incomplint la nostra llei!

I nosaltres, tossuts, obstinats,... agafem aire i respirem,... perquè cap llei humana, i molt menys cap llei castellana, pot impedir-nos que la sang continuï circulant.

No hi ha al món una sola regla, un sol decret que pugui eixugar-nos la nacionalitat; cap constitució, cap parlament, cap monarca, cap exèrcit ni cap continent, poden arrabassar-nos el fet de ser catalans!

Ho han provat tot, les tàctiques dures i les suaus, les polítiques i les militars, ... però no ho han aconseguit. No ens han pogut fer castellans.

Poden aigualir-nos la sang, però no poden diluir el nostre esperit,... per més que gratin, no podran arrencar mai la nostra catalanitat.

Vencerem aquesta guerra, perquè tenim la raó, la força i l’obstinació necessàries per alçar-nos amb la victòria!

Vencerem perquè som intransigents, perquè no defallirem, perquè mai acceptarem que castella esborri el nostre nom de la història!

Comentaris (1)15-04-2014 16:14:19

La consulta de la vergonya

Una pregunta inclusiva… Hi ha persones que diuen que és una pregunta intel·ligent, d’altres, una pregunta que mostra la nostra debilitat... Jo no hi veig intel·ligència, ni fragilitat, ni por, ni res d’especial en aquesta pregunta rebuscada.

Jo la por, la mostra de debilitat... no les veig en l’enunciat, sinó en el fet mateix de la consulta. Un poble que fa tres-cents anys va ser dominat amb canons, que va veure arrossegar els seus comandants, que va veure penjar a la forca els seus fills més nobles, un poble que va veure com li estacaven els ganivets de llescar pa sota la taula... no pot pretendre recuperar la seva dignitat, trinxant-la encara més...

Potser és una estratègia de collons i els idealistes no ho sabem veure, ... potser sí que l’excés de grandesa, dignitat i heroisme dels nostres avantpassats, ens fa veure indigne, immoral i patètica l’actuació dels nostres contemporanis... potser sí que no és que els d’avui siguin covards, sinó que eren els d’ahir que mostraven massa valentia.... potser sí que la nostra llibertat i per tant la darrera esperança de sobreviure que ens queda, justifica qualsevol humiliació, qualsevol mostra de flaquesa...

Potser sí.

Però a mi, ni les preguntes inclusives ni les excloents em fan oblidar els 300 anys d’horrors, dolor i acarnissament que ha patit Catalunya.

No m’importa si surt que sí, que no, que sí no, o que sí sí,... el què m’importa és que hi poden votar els nostres enemics. Milers de castellans que cada dia es passegen fent guàrdia pels nostres carrers, colonitzant el nostre poble, diluint la nostra singularitat,... podran votar el destí dels meus fills, podran decidir impunement el futur de la meva descendència.

I encara tenen el valor de dir que no acceptaran mai el sí! Com si el destí dels catalans depengués de la seva conformitat... Collons, és que de debò algú es pensa, que els catalans acceptarem el no? Algú es pensa que si perdem la consulta, acceptarem amb goig la derrota i ens retirarem? No! si la consulta de la vergonya es fa, i el meu poble la perd, no em retiraré a casa: avançaré fins la primera línia de foc. Perquè allò que legitima la meva causa no és una urna, la voluntat d’una majoria ni el respecte a legalitats estrangeres ni vigents... allò que legitima la meva causa, és la història que em persegueix. Tinc en Carrasclet a darrera! què voleu? que em giri i li digui que la causa s’ha acabat, perquè els invasors que castella va abocar-nos ho han decidit en sufragi?

Comentaris (2)13-12-2013 09:27:42

Bandera negra

T’hem donat la nostra sang perquè poguessis viure. Generosament t’hem lliurat la nostra vida, perquè continuessis vivint. Hem aturat amb les mans els ganivets castellans i francesos; i els ganivets castellans i francesos, ens han trinxat! Eixutes les nostres venes, t’hem abraçat amb joia i dignitat: el sacrifici pagava la pena, nosaltres moríem, i tu continuaves respirant!

Potser no hem pogut donar-te la grandesa que mereixies, i la glòria que un dia et vam ofrenar no hem sabut mantenir-la, ...però t’hem set lleials Catalunya, t’hem servit amb humilitat i devoció. Els teus enemics ens han esparracat la pell, ens han enfonsat la seva arrogància dins la carn; per protegir-te se’ns ha arrencat vilment la vida, per estimar-te, se’ns ha esbocinat.

Podíem haver reculat davant la seva embranzida, castellans i francesos ho estaven esperant... però enlloc de veure com reculàvem, veien incrèduls com se’ns inflava el pit! Esperaven el blanc dels que es rendeixen, i els mostràvem el negre dels que desitgen vèncer o morir!

Agenollats davant teu, com a febles i simples mortals, vam jurar ofrenar-te la immortalitat, i dempeus i amb els ulls irats, vam convertir-nos en el teu escut humà! Hem provat de frenar castella, d’aturar frança... però hem fallat!

Morts els valents i els honorables, les escletxes s’han obert per tot arreu, l’enemic hi ha penetrat, escopint damunt els cadàvers d'aquells que et van jurar fidelitat!

Entre els morts i els que han desertat, ... t’has quedat sola, sense escut, sense muralles... castella i frança somriuen victorioses trepitjant les desferres dels teus soldats. El teu cos vell els sembla carn fresca; volen repartir-se el teu cos sagrat!

És que no veuen la nostra bandera? Tanta és la seva supèrbia, que encegats, no han vist com ens aixecàvem amb odi i impetuositat? “Serem pocs o molts, ens és igual,” va dir el Mestre, i sí, som pocs no pas molts, però ens és igual, aquí plantem la nostra bandera negra: no fugirem Catalunya, no ens rendirem! Som aquí per fer-te immortal i ho farem! Encara que el preu de la teva immortalitat sigui la nostra vida! aquest preu el pagarem!

Som intransigents, obstinats, fanàtics... i ocuparem amb orgull i entusiasme les escletxes que els valents, abatuts, han cedit. Agafa els nostres cossos Catalunya i que siguin l’escut contra el que s’esclafi la supèrbia dels veïns! Agafa la nostra vida i dispara-la contra els teus enemics!

Després de segles arraulida,sense altra esperança que la imminència de la mort, reconstruïrem la teva muralla i farem onejar la bandera negra a dalt de tot!

D'allà dalt, només l’arrencarem nosaltres per posar-hi definitivament la senyera, o ells, per certificar la nostra mort,... i la teva.

Amb tu i per tu, Catalunya! Ara, i sempre!

Comentaris (1)26-11-2013 07:53:45

Els últims catalans

Els últims catalans.

No és el títol d’una pel·lícula de ciència ficció. És allò que un dia podrien arribar a destacar de nosaltres.

Si no fem res per canviar el lamentable estat de desnacionalització al que hem arribat, si no som capaços de revertir aquest procés que ens anul·la i ens extingeix, tot s’haurà acabat.

Si a l’ ensems que reclamem la nostra llibertat, no reclamem també el nostre dret a existir com a poble singular, sense ingerències, sense contaminants, amanits només amb el nostre oli i la nostra sal..., de què ens serviran les fronteres que construirem? Seran potser, els límits on enterrarem la nostra nacionalitat? És la tomba independent allò que reclamem; allò que cridàvem vestits de groc i agafats de les mans?

Ser català no és un dret, és un fet. On sou, doncs catalans?

Esperant la mort, capcots, disfressats...

Per Déu, arrenqueu-vos aquests vestits castellans; foragiteu dels vostres llavis, la llengua de la immoralitat!

La llibertat ens farà lliures, és clar! Però la llibertat no ens farà catalans! Com podrem ser catalans si renunciem a la nostra identitat?

L’enemic coneix les nostres febleses, sap on atacar. Mai ha pretès la nostra esclavitud, l’extinció dóna més bons resultats!

Sap que per matar els catalans no n’hi ha prou amb esborrar fronteres, alçar forques o arrossegar herois pels carrers... per això ens desnacionalitza, crema les nostres arrels, barreja la nostra llavor amb la grana que germina ufanosa al seus femers.

O la vida o la llibertat! Ha dit castella.

Els catalans, de quatre grapes, ja han triat: La llibertat!

Castella ha rigut per sota el nas.

No riguis tant castella, n’hi ha que no triarem mai!

Potser serem els últims catalans, però ningú podrà mai acusar-nos d’haver renunciat ni a la nostra llibertat ni a la nostra identitat!

L’ànima de Catalunya és ara la nostra bandera: enarboreu-la!

Que l’enemic de lluny estant, entengui que no enterrarem l’esperit del nostre poble davall les noves fronteres; que el clot que cavem amb entusiasme, no és per sepultar la nostra essència, sinó per esborrar per sempre el rastre colonial que ens ha desnacionalitzat.

Legionaris catalans: els altres homes viuen i moren sota la fredor d’una bandera! Nosaltres no! nosaltres vivim i morim abraçats a l’ànima de Catalunya!

Per Ella, per la seva essència i per la seva llibertat, jurem que viurem lliures i catalans, o morirem amb honor aferrats a les seves cendres! flamejant al seu bell costat!

Visqui per sempre Catalunya!

Faci’s immortal el seu llegat!

Comentaris (1)05-11-2013 11:38:01

Decència

Es van equivocar els nostres historiadors en parlar de la decadència catalana...no era decadència allò que assolava la nostra nació, allò que la mantenia somorta i letàrgica... Era indecència. La indecència que ens perseguia implacable aprofitant la nostra derrota, servint-se de la por que mostraven els nostres ulls, valent-se de les nostres mans vençudes... La indecència va apoderar-se de la nostra terra, va acovardir els nostres homes, va sepultar la nostra bandera i va esborrar del món la nostra petja; l'empremta dels nostres herois.

La indecència ens havia escollit. Ens sabíem humiliats però no fèiem res per canviar-ho; ens sentíem esclafats però no movíem ni un dit per deixar d'ofegar-nos...

Immoralment resignats, havíem ajupit el cap davant castella, havíem après la llengua de la servitud, havíem renunciat al braó i l'orgull d'aquells que reposaven en guerra sota els nostres peus, mirant amb recel i fúria, com la seva raça es moria sense moral, sense decència, sense honor...

La indecència no fou breu ni efímera; enfonsada dins la nostra carn, circulant feixuga per les nostres venes, gairebé aconseguí aturar-nos el cor; apunt estigué de finir amb la nostra vida.

Però llavors algú va trobar remei al nostre mal; es va descobrir una vacuna. Injectats d'amor patri i d'odi a l'enemic, vam vèncer la por i vam atrevir-nos a tornar a existir.

Havíem tornat! Tornàvem a ser vius!

La Renaixença matava el silenci poruc i indecent que havíem mantingut fins llavors. No finia no la decadència; qui moria era la indecència que ens havia vinclat els genolls!

Catalans: el cap ben alt! Que el nostre nom no admet vergonya!

Per dignitat i per decència, visques i moris tornaran a sortir dels nostres llavis; aquest cop no hi haurà enemic que pugui eixugar-nos la saliva amb canons:

Mori castella! Mori frança!

Visca CATALUNYA!

Comentaris (3)20-09-2013 08:21:59

T'arrencarem!

En el seu deliri, castella va somniar que sotmetia els catalans. I en llevar-se, va voler fer realitat el somni. Va plantar el seu nom, la seva llengua, la seva bandera i el seu tarannà damunt la terra que ens pertanyia, i va regar-ho tot amb la nostra sang. Durant dies, anys i segles va esperar impacient que de la llavor del seu odi en nasqués un arbre fort, però no en naixia res... Per més sang nostra que hi abocava, per més empelts castellans que hi feia, res no hi arrelava...

No comprens castella, que Catalunya és nostra? No entens que aquests dominis et són estèrils i eixorcs?

Allà on vas plantar-hi la llavor de la teva insolència, sota la terra que du el nostre nom; hi ha els braços dels nostres herois, que morts i tot, escupen verí damunt la llavor que sembres, ... aquí, no hi faràs néixer res!

Ens has obert nafres que haurien mort a qualsevol,... però a nosaltres no. Els catalans encara som vius, encara som aquí! Tenim el pit obert, sí, però el cor encara ens batega!

Morirem? Potser sí, però abans, ...t’arrencarem de Catalunya!

Comentaris (3)06-09-2013 08:04:01

En nom vostre

Podíem haver-nos rendit; cedir al seu desig i abandonar la nostra llengua, el nostre caràcter,... la nostra personalitat. Podíem haver consentit la disfressa amb la que volien guarnir-nos, i de grat o per força podíem haver après el seu accent i assajat els seus costums.

Podíem haver imitat l’altivesa del seu rostre, haver estudiat la manera de ser pretensiosos i superbs... podíem haver-ho fet, i avui no seríem sinó la seva ombra; ens giraríem al•ludits en sentir el nom de castellans.

Però algú va dir que no. Algú va oferir la seva sang a la Pàtria només per conservar el nom de Català; la seva vida, a canvi que els seus fills no perdessin la nació i la identitat. Algú va morir perquè nosaltres poguéssim néixer catalans, perquè al bressol no hi sentíssim cançons estrangeres, i a la tomba no hi gravessin els nostres cognoms modificats...

Algú es va sacrificar. La seva heroïcitat potser no s’ha escrit als llibres, no sabem si era el Joan, en Pere o l’Arnau, però sabem que era de la mateixa nacionalitat que nosaltres; sabem que va matar i morir per no ser l’últim català.

Herois anònims a qui no s’ofrenen flors, ni s’aixequen monuments... ningú els recorda, i en canvi, tots som vius gràcies a aquell seu gest.

Herois de Catalunya que reposeu en silenci abraçats al vostre estendard, sou els ciments de la Pàtria! sense vosaltres, la Pàtria ja s’hauria esfondrat! No s’us recorda? Tant li fa! No hi ha honor més gran, que haver set i haver permès que els altres fóssim catalans. El vostre nom no és a la història? I què? El vostre nom el recorda cada pedra, cada riu i cada vall que us va veure caure amb el rostre ensangonat.

Herois de Catalunya, que per la Pàtria vau fer-vos soldats; no teniu cap carrer, cap plaça? No patiu! Que amb el vostre nom, batejarem la llibertat!
Comentaris (9)17-07-2013 09:11:19

Nosaltres Sols

Mai el nom d’aquesta organització armada catalana havia set tant necessari ni escaient. Sota aquestes dues paraules que joves enardits i compromesos van fer servir per protegir la Pàtria, hi ha amagada la veritat del nostre cas. Nosaltres sols hem de decidir el futur de Catalunya, sense ingerències deien ells, sense coaccions ni pors, hi afegim nosaltres.

Hi ha qui vol convertir... el procés independentista en un experiment social: posant al límit la paciència dels autòctons, i cedint al màxim a les pretensions dels immigrants. No ho permetrem.

No pagarem el sí dels castellans, amb la nostra dignitat; no comprarem la seva complicitat si el preu que hem de pagar és avergonyir-nos de ser catalans.

Som els hereus de Catalunya, els seus fills i els seus soldats; tenim la raó i la força per alliberar la Pàtria, i ho farem; nosaltres sols, sense ingerències, coaccions ni pors, sense cedir, sense renunciar, sense convertir-nos en el titella de ningú.

Nosaltres Sols vam forjar Catalunya, i Nosaltres Sols, en recuperarem el domini i l'honor.

Comentaris (0)14-06-2013 08:30:47

En defensa del nacionalisme

"El nacionalisme, com a expressió fidel de la raça, com a obra inexorable de la naturalesa, arribarà al triomf definitiu.”

Nosaltres que seguim les paraules de Daniel Cardona; que confiem en la força del nacionalisme per vèncer qualsevol obstacle; nosaltres que creiem en l’amor a la Pàtria i en la necessitat de dignificar-la, no entenem perquè el triomf definitiu del que ell parlava, no arriba mai.

És que potser el nostre anhel de llibertat no està rublert de nacionalisme? És que potser en el camí cap a la independència hem perdut l’amor a Catalunya? Els ciments tous de l’economia, damunt els quals hem alçat el nostre somni independentista no aguantaran el pes del procés; no, sinó els enfortim amb la pedra picada del catalanisme intransigent, del catalanisme radical…

Sense patriotisme no hi haurà llibertat; les raons econòmiques o socials no són suficients per empènyer els homes al triomf definitiu, cal alguna cosa més. Calen els sentiments, els ideals, el valor, el sentit de l’ofensa, la fe en la victòria; cal estimar la Pàtria, sentir-ne el dolor… només així, els nostres cossos embadocats en el servilisme s’alçaran furiosos contra els enemics de Catalunya; només així, serà possible el triomf definitiu que Cardona somniava. Que nosaltres somniem avui.

No és lícit amagar els nostres sentiments, les nostres aspiracions,… només per no ofendre o provocar els no-catalans que viuen a casa nostra. No hem de renunciar als valors patriòtics dels nostres avantpassats només per engruixir les files dels que votaran sí en aquest referèndum; no seria just. Catalunya es mereix que siguem catalans, que continuem sentint orgull de ser-ne,… que cap objectiu, per més engrescador o lloable que sigui, ens allunyi mai del nacionalisme! El nacionalisme és l’expressió fidel dels catalans, l’obra inexorable de la naturalesa, si ell no triomfa, no triomfarà cap anhel d’ independència.

La llibertat serà obra del nacionalisme, no d’unes monedes.

Comentaris (0)12-06-2013 09:28:20

Editat l'intransigent núm. 30 i en funcionament la nostra pàgina web

Aquest 11 de setembre, surt a la venda el núm. 30 de l'Intransigent.

La primera edició impresa íntegrament en color.

32 fulls plens de patriotisme, editats per l'Associació patriòtica Els Intransigents de Catalunya. Podreu adquirir-lo a partir de l'11 a les llibreries i quioscos de Ripoll, o a la parada que farem a Barcelona per la diada. (zona estàtua Rafael Casanova).

Inclou entre d'altres articles i seccions, el següent contingut històric:

Els últims reis de Mallorca

Els homes de la Pàtria

Àngel Guimerà, rescatant el patriota

Els inicis del separatisme català, segona part

Sant Jordi d'Alfama, orde militar català

Carrasclet, un català contra espanya

El setge de Barcelona

La deshonra anglesa

El testimoni d'un austriacista

Abatuts des del 1715

Biografia del General Moragues.

El seu preu és de 3 euros i només n'hi ha 150 exemplars.

Si algú vol rebre'l per correu a casa, l'enviament costa 2 euros. Interessats, poseu-vos en contacte amb nosaltres al correu: intransigents@gmail.com

Consulteu la nostra pàgina web: www.intransigents.cat

Comentaris (0)11-09-2012 09:13:52

L'intransigent núm. 30

Us informem que l'Intransigent núm. 30 que s'havia de publicar el passat 23 d'abril, es publicarà finalment el proper 11 de setembre.

Preguem disculpeu les molèsties.

Llarga vida a la Pàtria!

Llarga vida als catalans!

Els Intransigents de Catalunya

Comentaris (0)26-05-2012 18:34:16

Pàgines: 123  <>