login
Inicia sessió

register
Registra't

Els Intransigents de Catalunya

El nostre passat, la nostra força

El veritable patriotisme mira el passat esplendorós amb fervor, amb l’anhel de repetir grandeses i gestes heroiques, amb el desig de tornar a temps millors, quan la Nació era lliure i gloriosa, quan el seu nom era respectat i temut. Diuen que vivim ancorats en un passat que ja no existeix, que massa sovint girem els ulls cap a fets que no podem repetir i que per tant hem d’oblidar.

Pot un poble prescindir de la seva història? Pot un poble esborrar les seves glorioses victòries i la seva perduda llibertat, i adoptar només com a pròpia la present decadència i esclavitud? Pot un poble sobreviure i tenir futur, oblidant qui va ser en el passat? Pot un poble alimentar-se només d’un present eixorc inundat de fracassos i humiliacions?

Nosaltres creiem fermament que no.

Estimem Catalunya perquè és la nostra Pàtria, no li devem amor ni respecte només perquè va ser important o va petjar fort en la història, l’estimaríem igualment si mai el seu nom no s’hagués escrit amb or ni les seves gestes es recordessin avui encara.

Li mostrem passió perquè és l’única terra que du el nostre nom, l’única que s’ha empassat les despulles dels nostres morts, l’única que s’ha begut la sang dels nostres guerrers, l’única que guarda cada secret de la nostra raça.

L’estimaríem encara que la seva història fós farcida de fracassats, de traïdors o de desesperança. Som els seus fills, la devoció que li tenim no és a canvi de res, és lliure de pecat i injúria. Però professar-li amor a ultrança, no està pas renyit amb elogiar els seus triomfs, amb exalçar les seves victòries o amb enyorar la grandesa del seu passat esplendorós. Perquè hem de renunciar a aquells temps en que Catalunya no somniava ser lliure, sinó en esclafar aquells que volien arrabassar-li la llibertat? Perquè hem d’oblidar aquells anys en que les nostres espases vetllaven lluentes la Pàtria dels catalans? Perquè no enyorar aquella època en que profanar la nostra terra tenia un preu que pocs enemics es veien amb cor de pagar? Perquè no podem recordar-ho, sentir-ho,... olorar aquell valor, aquell braó, aquell patriotisme desfermat?

Anhelem la llibertat, però també la grandesa. Anhelem marcar fronteres, però també tenir la raó i la força per protegir-les. Som tradicionalistes? Estem ancorats al passat? No, el passat és la nostra arma; és l’esperança que fa aixecar les cames que espanya ha tombat, és el nostre xiscle de guerra i de victòria, és el valor que encara tenim per vèncer els nostres enemics i fer eterna la nostra sang.

No ens aferrem al passat, només l’arrosseguem per suportar el present i per marcar els fonaments del nostre futur.

No oblidem qui som, perquè la nostra força, la nostra determinació i la nostra victòria, en depenen.

Si admirar el passat és pecar, llavors, reconeixerem gratament haver pecat per la Pàtria.

Comentaris (2)20-01-2012 21:25:10

Els vells catalans

És fàcil que avui apareguin un seguit de preguntes al voltant de la nostra existència. Com ho hem fet per resistir? Com hem pogut sobreviure si tot plantejava a priori la nostra mort? si tot semblava desembocar en la nostra extinció com a poble? Com és que avui, encara quedem catalans? Com és que la sang castellana no ens ha absorbit i difuminat del tot? Com és possible que en segles d’esclavitud, els grillons no ens hagin escapçat la vida?

Tothom pot dir-hi la seva, però només hi ha realment una resposta. Si avui encara existim, si la nostra raça s’ha perpetuat fins als nostres dies és gràcies als antics catalans; aquells que conscientment o sense adonar-se’n, van preparar-ho tot perquè el fèretre que castella havia construït per enterrar-nos, quedés insòlitament buit .

Aquells homes i dones de rostre sofert i de faccions honrades que van lliurar els seus dies per allargar els de Catalunya, i que van vessar generosament la seva sang perquè el cor de la Pàtria pogués bategar fins i tot, travessat per les monstruoses urpes de castella i frança. Aquells homes que es van deixar esquerdillar els braços i les cames per protegir el nostre honor, que van saber morir amb dignitat davant els enemics de la Pàtria; van signar sense saber-ho, la perpetuïtat de la nostra raça.

A ells els devem la vida, els cognoms i la terra. La terra que avui jau moribunda sota els nostres peus catalans és el llegat d’aquells homes i dones que amb el seu valor, la seva fermesa i la seva obstinació, van evitar la mort de Catalunya.

Si avui encara existim no és ni pel pactisme ni pel perdó d’espanya i frança, sinó per la violència i el braó d’aquells que van fer que el món respectés el nostre nom, d’aquells que no van témer ni el desterrament ni la mort, i que van jugar-s’ho tot per fer lliure i gloriosa la nostra Nació. Aquells homes armats amb la intransigència pàtria; aquells patriotes obstinats en enaltir la raça, ens van donar la seva sang i avui, amarats d’aquell seu valor, sentim bullir dins les venes aquesta herència vermella i vella, que ens empeny a continuar visquent, a sobreviure com a poble, a resistir cada embastida i a aixecar-nos cap cop que ens peten els genolls. Som els fills dels seus fills, la carn de la seva carn i algun dia, l’odi que ells sentien ens despertarà les mans.

Som Intransigents, fanàtics, obstinats, no cedim ni claudiquem perquè som com ells, som els seus hereus, som en el fons descendents d'aquells catalans vells, d'aquells que inscriviren al món amb sang i foc, el gloriós nom de Catalunya.

Comentaris (0)12-12-2011 09:12:36

Perquè no vam votar

Uns es pregunten perquè no hem votat en aquestes eleccions forasteres. D’altres, menyspreen la nostra posició davant uns comicis estrangers que hem decidit ignorar. Per aquells que avui encara no entenen que ens haguem mantingut al marge d’aquesta comèdia que fa dècades i segles que es representa, oferim la nostra pròpia versió dels fets.

espanya frisa perquè juguem amb ella; mentre nosaltres movem les fitxes del seu joc, no l’estarem refusant ni apartant; sinó que l’estarem admetent, l’estarem legitimant. Mentre llancem els daus damunt el seu tauler, ella se sent segura, percep la nostra incapacitat d’iniciar un joc nou i nostre.

Nosaltres anem jugant, movem fitxes i quan sembla que hem de guanyar, resulta que les regles fan recular la nostra posició fins a casa; quan sembla que tenim la victòria a l’abast, ens maten i hem de tornar a néixer. I renéixer, sortir de casa, ens costa; els daus semblen enemics nostres, i espanya sempre tira dos cops, eufòrica d’una ratxa fingidament espontània. I nosaltres vinga provar-ho, vinga intentar vèncer amb les regles que no ens permeten guanyar mai, ... espanya ens esgota, ens exprimeix la força, l’empenta i l’obstinació a base d’esclafar-nos amb les regles d’un parxís on només pot guanyar ella.

Cada cop més dèbils, els catalans que han decidit jugar al joc d’espanya, demanen l’aprovació, la confiança i fins i tot la participació d’aquells que fa temps que van deixar els daus damunt la taula farts de semblar espanyols. I quan aquests pocs que no acaten les regles castellanes es neguen a empentar les cames espantadisses i fràgils dels seus compatriotes ludòpates i encegats; els que ja semblen espanyols de tant jugar-hi, s’ofenen, s’indignen i creuen veure traïció en els rostres d’aquells que encara fem cara de catalans.

Continueu gastant la vostra força en un tauler on no guanyareu mai; nosaltres, l’obstinació i l’empenta les guardem per un joc on els catalans marquem les regles, un joc on només Catalunya pot guanyar, un joc on castella i frança se’n hauran de tornar cap a casa i on cap dau els hi donarà l’oportunitat de sortir-ne mai.

Quan el primer i l’últim català comprenguin que l’única manera de sortir d’espanya és ignorar-la, prescindir-ne i fer la nostra via sense oferir-li el més mínim pacte, aquell dia, el joc d’espanya s’haurà acabat.

Els Intransigents de Catalunya

Comentaris (1)29-11-2011 08:24:37

No Voteu

Comentaris (0)17-11-2011 11:50:44

La tàctica de la immigració

L’any 1956 Manuel Cruells editava un llibret anomenat Els no catalans i nosaltres. Podríem dir que aquell llibre fou fet com a rèplica d’un altre anomenat Els altres catalans de Francesc Candel. Tots dos varen ser escrits en uns dels moments en que Catalunya patia l’allau immigratori més important provinent de les espanyes.

Candel ja llavors atorgava la nacionalitat catalana pel simple fet de trepitjar aquesta terra, això si: hi havia quelcom en el títol del seu llibre que no ho deixava tant clar. Els altres catalans deia; i aquest altres establia una barrera entre els catalans, i aquells a qui ell alegrament regalava la nostra nacionalitat. Candel va ser contestat amb prou claredat i encert per Cruells.

L’ eterna discussió de ser o no ser català ha arribat fins als nostres dies; avui tothom hi diu la seva. La versió més bondadosa dels catalans es referirà i confiarà en la integració, paraula desgastada fins a l’extenuació pels nostres desacreditats polítics. Com deia Cruells, una cosa és integrar-se i l’altre conviure. Integrar suposa que una comunitat es dilueixi dintre de l’altra. Hi ha voluntat i força d’absorció entre els catalans? Hi ha voluntat dels immigrants d’ésser diluïts? Es preguntava Cruells l’any 1965. La resposta evidentment és que no. Els castellans no s’han integrat a Catalunya, sinó que han adaptat la seva nacionalitat al nostre país, i han aconseguit fins i tot que els hi paguem les sevillanes de la feria d’Abril, convencent-nos que ells també són catalans i les sevillanes la nova dansa típica del Principat.

I què hem fet nosaltres per aturar aquesta farsa? Res. Mantenir les esperances en una integració futura que mai acaba d’arribar. No s’han integrat els seus fills, tampoc els seus néts, algú pensa potser que en els besnéts no hi haurà res que ens recordi a castella?

Els badocs catalans no entenen que no pot integrar-se una majoria forastera a una minoria catalana; no comprenen que catalans i castellans no podem conviure eternament, que arribarà el dia que només sobreviurem nosaltres, o ells.

L’altre dia un home em deia que cada cop ens assemblem més. És clar, però no pas perquè ells s’integrin a Catalunya, sinó perquè la nostra desnacionalització i acastellanament ens apropa al seu comportament espanyol, i fa minvar i desaparèixer tot allò que ens diferenciava de manera concloent. Som nosaltres els integrats, nosaltres els rebaixats a parlar l’idioma dels immigrants.

Quan aquells trens arribats de pobles de mala mort s’aturaven a Catalunya carregats fins a rebentar d’obrers de parla castellana, hom ja podia imaginar-se que això no s’acabaria bé. Malgrat el fet evident molts encara es mantenien esperançats; o és resignaven fent baixar tots els Sants contra el règim dictador, assenyalant-lo com a culpable de la invasió castellana que ens obligaven a patir. Qui baixava d’aquells trens no eren simples obrers; eren exterminadors. Cap decret de Nova planta aconseguiria debilitar i moderar tant els catalans, com aquella gent famolenca i arrogant, que arribava amb maletes de fusta a les estacions de l’ocupada Catalunya.

Els castellans van inundar Catalunya, van entrar a les nostres llars, van esborrar cognoms del nostre poble, i van arrossegar com un aiguat, els trets diferencials i identitaris que conservàvem dels nostres avantpassats.

Però no n’hi havia prou. Els catalans, dèbils o moderats, encara érem vius, i calia precipitar la nostra extinció. Després dels castellans, el règim democràtic espanyol ens va enviar els magrebins. Quan es van adonar que els nens magrebins, tot i resar a les mesquites, parlaven català al pati, van trobar que calia un nou esforç; un nou allau immigratori. Llavors van trobar un aliat perfecte. Un aliat de la seva sang, que escopia en la seva mateixa llengua, i que amb la seva mateixa supèrbia, s’encarregaria de menysprear, humiliar i fer desaparèixer els catalans. Més foscos de pell, però amb la mateixa personalitat castellana, els sud-americans van escampar-se per tot Catalunya, eixordant-nos amb la llengua del capatàs. Ens cuidaven els fills, mentre els hi ensenyaven la llengua dels nostres botxins.

Hi ha qui ho te fàcil amb tanta diversitat a casa nostra i opta per batejar-los a tots com a “nous” catalans, els “altres” catalans com deia en Candel, o catalans nascuts a fora... Donem carnet de catalanitat a tort i dret.

No són catalans, ni vells ni nous. Per ser català, primer s’ha de renunciar a ser de qualsevol altra nacionalitat, i ells no només no han renunciat a ser de Colòmbia, el Magreb o Andalusia, sinó que han provat d’escampar damunt Catalunya les seves cultures estrangeres, desnacionalitzant-nos i difuminant tot allò que com a poble, ens distingia.

No és la primera vegada ni serà l’ultima que ens hem vist sorpresos i ofesos per frases com: -Es que yo me siento profundamente catalan! ( és que jo em sento profundament català).

No és això la demostració evident, que la integració ha fracassat? No és la prova que ens faltava per adonar-nos que no hi ha “nous catalans”, sinó catalans i no-catalans damunt Catalunya? Catalans ho som aquells que en descendim, i aquells que tot i no tenir cap avantpassat català, han sabut renunciar a la seva antiga nacionalitat, i han adoptat la nostra fins a les últimes conseqüències.

L’any 1965, Cruells escrivia dels castellans; Aquella massa explosiva , de vegades fins i tot una mica vandàlica, sempre, almenys, cridanera i inculta , amb una mena d’orgull inconscient de la seva força primitiva , de la seva ignorància, gairebé podríem dir del seu analfabetisme [...] Quaranta-sis anys després, els adjectius que ell emprava defineixen encara els joves castellans de les barriades barcelonines, que, no només no s’han convertit al catalanisme, sinó que odien i ataquen Catalunya, complint els desigs del franquisme i de la democràcia castellana.


El corc castellà no ha mort, només ha canviat d’arbre. Subtilment es menja les nostres arrels, ens buida el tronc, i devora l’escorça que ens protegia. La nostra essència desapareix, aviat ningú recordarà el nostre nom, i si el recorden, ho faran per descriure allò que mai hem set, allò que no som, allò que en realitat, són ells.

Algú em pot acusar de ser un derrotista, de mirar-m’ho negativament. Caldria ser un il·lús per copsar la nostra situació i somriure. Només cal treure el cap pel balcó i mirar qui passa pel carrer i veure que l’estranger a casa nostra ara mateix, som nosaltres. Mira qui són els teus veïns, mira amb qui juguen els teus fills a l’escola, ... I tot això vist des d’una de les comarques més catalanes que hi ha. Si al Ripollès van maldades, imagineu-vos si sortíssim a un balcó del Baix Llobregat.

Qui s’ho vulgui mirar de manera positiva endavant, la paret ja l’esclafarà. Només el realisme i la intransigència, poden salvar ara mateix, els catalans.

Article de Jordi Èben publicat a l'Intransigent núm. 29

Comentaris (0)06-11-2011 09:53:57

En record d'uns homes que van dignificar la Pàtria

Som aquí per retre homenatge a uns herois. Homes que van jugar-s’ho tot per alliberar militarment el seu país, que en un intent desesperat d’amor patri, van prendre les armes perquè no es qüestionés la dignitat de Catalunya. Som aquí per dir-los que lloem el seu valor, que agraïm la seva determinació, que aplaudim el seu gest heroic. Som aquí, perquè ens en declarem hereus i successors, perquè la seva causa és ara la nostra, perquè la seva voluntat, avui és el nostre somni i el nostre deure.

Des de fa segles, la nostra Pàtria es debat entre la vida i la mort, per culpa d’espanya i de frança. Ens ho han pres tot. No només han mutilat la terra que era nostra, no només se l’han repartit i regalat, han anat molt més enllà. Han provat d’eliminar-nos. Ens han desnacionalitzat. Si visiteu el cementiri d’aquest poble català, hi trobareu noms i cognoms catalans, doblegats i mutilats per la voluntat francesa de destruir qualsevol rastre català. No ens deixen ser catalans en vida, i ens neguen la catalanitat quan morim. Volen arrabassar-nos tot allò que ens distingeix i diferencia d’ells; castellans i francesos s’han obsessionat a assimilar-nos, a diluir-nos, a extingir el nostre poble i fingir que mai hem existit. Volen esborrar-nos dels mapes i de la història.

Som els Intransigents de Catalunya, alguns de vosaltres potser no havíeu sentit mai aquest nom. Determinats polítics mediocres i dèbils van acusar-nos fa temps de fanatisme patriòtic, i no us penseu pas que s’equivocaven. Si espanya i frança s’han obstinat a extingir els catalans, nosaltres tenim encara major obstinació en salvar-nos de la mort. Si ells aboquen tota llur força per descatalanitzar-nos, nosaltres encara n’invertim més en renacionalitzar-nos. Poden castellanitzar o afrancesar els nostres cognoms, poden imposar-nos les seves banderes i exercir damunt nostra l’esclavitud. Però el què no poden fer ni podran mai, és convertir-nos en castellans ni francesos. Per més que ho provin, per més que ens ensenyin des de petits les seves llengües ofenedores, per més que ens donin carnets d’espanya i de frança i ens obliguin a dur l’inicial del seu país a la matrícula, per més lletres castellanes i franceses que esculpeixin damunt el marbre dels nostres cementiris, no podran transformar-nos la sang. És hora de xisclar que som catalans, i que mentre en quedi un de sol, Catalunya viurà.

Els compatriotes que van protagonitzar aquests fets memorables que avui recordem, ho tenien ben clar. Salvar Catalunya de les urpes castellanes i franceses no era una opció, era l’única via per demostrar al món que existim, que per més que ells ho neguin, som catalans i prou. Era la única via de continuar vius.

S’ha acabat aquest llarg període de febleses i pors, de silencis i covardia. S’han acabat els temps en que amb el cap abaixat hem admès i perdonat cada humiliació i cada greuge. S’ha acabat. Som fanàtics sí, i obstinats, i no claudicarem ni cedirem davant els enemics que proven d’esclafar-nos. Un noi va dir un dia, que amb la nostra intransigència no aconseguiríem res. Avui, li responem amb claredat, que amb la nostra intransigència no sabem si abastarem la llibertat i la salvació de Catalunya, però almenys, li deixarem clara la nostra lleialtat. Cap derrota és un fracàs, mireu sinó aquesta. El sol fet d’haver-ho provat, va contribuir a mantenir la moral i la dignitat dels catalans; creieu potser que hauríem perviscut tants segles, si entremig, no hi haguessin hagut herois que ens fessin sentir orgullosos de ser qui som?

Ser català és un orgull mercès a persones com les que aquí, van alçar-se en armes contra una ocupació immoral i dèspota. El mateix orgull que els va empènyer a ells, avui ens empeny a nosaltres i demà empenyerà els nostres fills. Perquè l’odi a l’enemic, ens és innat, i perquè el deute que tenim amb Catalunya no s’extingirà fins que li ofrenem la llibertat.

Els catalans som un poble obstinat. Cap poble que no ho fos, hagués aconseguit perviure tants segles en l’anonimat i la foscor. Perquè doncs, no ho provem un altre cop? Perquè no un últim intent de salvar la Pàtria on jauen els nostres morts? Què mostrarem als nostres fills? Que som catalans, però no podem dir-ho en veu alta? Que no som castellans ni francesos, però hem de dur els seus grillons? O els ensenyarem en canvi, que ser català és un orgull i una veritat, que per més que l’enemic s’entesti a disfressar-nos de castellans i francesos, nosaltres no ho serem mai? Que cal lluitar per deslliurar-nos del seu jou, i maleir-los per cada dia d’ocupació? Els nostres fills no podem educar-los en la submissió; els hi hem d’ensenyar la tomba de cada heroi, els hi hem d’explicar cada episodi on hem set valents; i ho hem de fer perquè entenguin una cosa molt simple: el seny que avui ens intenten inculcar, no és assenyat, sinó el llastimós sinònim de la covardia. Només el sacrifici ens conduirà a la victòria. Aquests homes que avui honrem, ho sabien, i per això van fer el què van fer. Si avui nosaltres, amarats de valor féssim el mateix que van fer ells, seríem acusats de terrorisme pels nostres enemics i per la majoria dels nostres germans. Expliqueu-me quin terror hi ha en una causa tant noble i justa? Expliqueu-me perquè ens obliguen a obtenir amb paraules la llibertat que ens van arrabassar mentre ens mataven amb armes? El terror és el que ha patit Catalunya durant segles a mans d’aquesta gent forastera obsessionada en anorrear-la, el terror és el dibuix que hi havia als ulls dels nostres avantpassats mentre els abatien. Els terroristes són ells, no nosaltres.

Daniel Cardona va deixar escrit: els veritables herois passen a l’eternitat, coberts per la molsa de l’anonimat i del silenci.

I com sempre, el mestre tenia raó. El nom dels herois ningú el recorda, les seves gestes probablement tampoc, però sense aquests herois anònims, avui Catalunya ja no existiria. Per això avui tenim el deure i la satisfacció de participar en aquest homenatge sincer, a un intent d’alliberament que en realitat no fou un fracàs com tants cops s’ha escrit, sinó una victòria moral per la nostra Pàtria i sobretot una actuació necessària perquè nosaltres poguéssim continuar existint.

Llarga vida a Catalunya!
Llarga vida als catalans!

Paraules pronunciades per l'Associació Els Intransigents de Catalunya

en l'homenatge als Fets de Prats de Molló

23 d'octubre del 2011

Comentaris (0)23-10-2011 18:58:41

La intransigència, l'últim atac

Hem disposat de moltes oportunitats, i no hem sabut o pogut aprofitar-ne cap. Avui, esclaus de les nostres pròpies derrotes: servim humiliats les ordres d'aquella que ha sabut amansir-nos, d’aquella que amb el temps, ha après a derrotar-nos. Potser si que la victòria mai ens ha somrigut, potser sí que el destí ha set cruel amb els catalans, potser sí que els nostres enemics han set més nombrosos i forts, però hem fet prou nosaltres per deixar de ser sempre els vençuts? Culpa nostra, seva o del de més enllà, el cas és que després de tants segles sense triomfs, hem perdut la fe en l’atac. Ens hem cregut que no podem guanyar, i aixafats pel pes de la desesperança, ens hem rendit davant els que ens volen convertir en castellans.

Avui, als nostres ulls ja no hi brilla cap ànsia, i les nostres mans ja no saben ni volen lluitar. Els nostres cossos són altaveus de la seva victòria: criden sense voler-ho, que espanya ens ha tornat a derrotar.

Hem perdut tota fe en la Pàtria, la tenim per no res, i per això no ens dol que ens la prenguin, l’esclafin o la vulguin esborrar. Ja no creiem en Catalunya, ja no estimem la pols de la que provenim. Hem oblidat alegrament el nostre origen, hem traït els que van morir per la nostra llibertat. Com podem negar la nostra Pàtria? Com podem permetre que se’ns hagi destruït? Si algú ho entén, que ens ho expliqui, perquè nosaltres no podem concebre aquest final, no podem admetre que Catalunya s’acabi així.

L’última batalla, l’últim atac, ... encara som a temps de demostrar al món qui són els catalans.

Obstinats, fanàtics; nosaltres no claudicarem ni cedirem.

O Catalunya, o la mort.

Comentaris (2)13-10-2011 10:30:49

Història del castell de SANTA MARIA DE BESORA

Aquest castell apareix citat repetidament en documents antics, a partir del 885. Relacionat de bon principi amb la dinastia comtal catalana, la seva història es remunta a l’oblació d’una de les filles de Guifré el Pilós, la que amb el temps es convertiria en primera abadessa de Sant Joan de les Abadesses, la mítica Emma.

De fet el castell i el terme restaren en poder de la casa comtal barcelonina durant una bona pila d’anys. L’any 1018, la Comtessa Ermessenda, va cedir-lo al comte Bernat I, dit Tallaferro, de Besalú, però el domini real continuava en mans del Casal de Barcelona. Un dels homes de confiança de la comtessa, Gombau de Besora, fill d’Ermemir de Besora, fou declarat veguer del castell fins a l’any 1050 aproximadament. Els dominis del castell comprenien els territoris de Santa Maria de Besora, Sant Quirze de Besora, Montesquiu, Saderra i Torelló. Però Gombau, no només menava aquests dominis, era senyor d’altres castells, com el d’Eramprunyà al Baix Llobregat, el de Cubelles i el de Pacs al Penedès, i d’altres a Montbui, Montornès del Vallès...

Morta Ermessenda a Sant Quirze de Besora l’1 de març del 1058, i mort també Gombau de Besora, el poder del Castell començà a declinar. Guisla, la filla de Gombau fou l’encarregada d’administrar els dominis que havia menat el seu pare, però enfrontada amb el comte de Barcelona, perdé la batalla legal contra ell, i quedà desposseïda entre d’altres propietats, del Castell de Santa Maria de Besora. Tot i que la seva família continuà visquent-hi, hagué d’acatar les ordres de la nova família administradora: els Montcada. El poder dels Montcada damunt del castell durà fins l’any 1309, quan, extingida la seva línia successora, el casal de Barcelona no tingué més remei que retornar el Castell als Besora.

L’any 1337, els Besora, van traslladar-se al castell de Montesquiu, començant així la degradació permanent del castell de Santa Maria de Besora. Sense una família noble visquent-hi el castell quedà confiat a la vigilància d’uns castlans, encarregats de cuidar-lo. Però entre el 1462 i el 1472, les tropes de Verntallat, cap remença, l’ocuparen bèl·licament. A partir de llavors, l’únic que s’atreví a viure allà dalt, fou el rector de Santa Maria.

Segons documents antics, l’any 1620 el castell estava enrunat, tot i que algunes parets encara s’alçaven dempeus. Durant la guerra dels Segadors, Lluís Descatllar, senyor en aquells anys del terme i del castell, es mostrà partidari del rei dels castellans. Com a revenja el castell fou acabat d’enrunar i el senyor Descatllar fou capturat sota l’acusació de traïdor a la Pàtria.

L’església original, esfondrada pel què sembla durant els terratrèmols del segle XV, hagué de ser reconstruïda. L’any 1276 existia un altar dedicat a Sant Miquel, a més del de Santa Maria, i se sap que a partir de l’any 1686, n’hi hagué també un de dedicat a Sant Isidre.

Però els canvis no afectaren només el castell i l’església: la mateixa família Besora, anà modificant el seu nom. Sense hereu que pogués continuar el seu llinatge, hagueren d’adoptar el dels marits de les seves pubilles, i durant molt de temps, passaren a ser la família Alamany-Descatllar. El rei castellà carles II els concedí el títol nobiliari de Marquesos de Besora, i la seva possessió del castell s’allargà fins als inicis del segle XIX.

L’any 1838, l’església de Santa Maria de Besora va ser destruïda durant la guerra carlina. Sembla que els liberals no estaven disposats a acceptar que es convertís en amagatall dels carlins, i van preferir enrunar-la.

Igual que la dinastia que l’havia fet néixer, el castell no pogué superar les adversitats històriques que l’assetjaren. Avui les seves pedres són poc més que el testimoni d’uns temps en què senyors i vassalls, poderosos i miserables, eclesiàstics i civils, compartien la sang catalana; uns temps on herois i traïdors catalans, aixecaven castells i els enrunaven per obtenir només, el plaer del poder o la gratificació d’una venjança.

D’aquestes pedres silencioses i velles n’hem d’aprendre una lliçó magistral. No podem tornar als temps en que érem lliures, als temps en que el patriotisme era l’escudella que menjaven petits i grans. No podem tornar enrere i quedar-nos-hi arrecerats, aixoplugar-nos sota les glòries d’un passat que no hem viscut, d’un passat que han esborrat els castellans.

És impossible tornar al passat. Però és prou factible modificar el present perquè el nostre futur com a poble no sigui només un somni caduc, sinó una realitat rublerta de triomfs i grandeses.

No podem tornar al passat, és cert, però podem fer que el futur se li assembli, i aquí és on raurà la nostra supervivència, o el nostre final. Ens enrunarem com aquest castell? O serem capaços de tombar els castells del nostre voltant?

Recull de dades històriques en motiu de la primera sortida organitzada per l’Associació Els Intransigents de Catalunya

amb la intenció de difondre la història perduda del nostre país.

Comentaris (1)02-10-2011 09:05:31

Sortida

Aquest diumenge, un grup d' Intransigents i altres persones no vinculades a l'associació, hem quedat a les 11 del dematí a l'estació de tren de Sant Quirze de Besora. L'objectiu és fer una petita excursió de mitja horeta, per arribar al Castell de Santa Maria de Besora i plantar-hi una estelada. L'acte ve a ser una mena d'aplec per celebrar la constitució legal de la nostra Associació. A més a més, ens ajudarà a aprendre una part d'història del nostre país.

Després anirem a fer un pà amb tomàquet a la Cabanya del Mir.

Us hi esperem ( preguem confirmeu assistència a intransigents@gmail.com)

Comentaris (0)28-09-2011 10:56:28

297 anys sense aprendre la lliçó

Un altre 11 de setembre. La diada nacional de Catalunya ens recorda un any més les conseqüències insuportables d’aquella derrota. Gairebé 300 anys de foscor, 300 anys en que aquest poble pràcticament no ha tingut lleves que s’erigissin al seu favor.

Entestats a defensar causes alienes en tot aquest temps els catalans han mort per salvar repúbliques i dictadures estrangeres , vessant la seva sang al costat d’enemics castellans que es feien dir d’esquerres o de dretes i apuntant amb armes els que duien els seus cognoms, però amb qui no compartien ideologia social i econòmica.

En els últims 300 anys en aquest país hi hagut soldats, sí; però les seves vides no s’han perdut per Catalunya, s’han esfumat en honor d’estranyes polítiques i interessos, signats sempre a última instància per la diabòlica castella. ella, la nostra enemiga, ha teixit paranys constants a la nostra causa, ha embolicat els nostres ideals ferms, fins a fer-los dèbils i eixorcs. Els catalans ens perdem en batalles constants i fratricides en que esquerres i dretes maten qualsevol esperança de llibertat que pogués albirar Catalunya.

297 anys no ens han servit per aprendre la lliçó i avui tot continua igual. castella no té enemics perquè els que podrien ser-ho estan massa esgotats per enfrontar-s’hi. Esgotats d’atacar-se entre germans, d’estripar-se banderes entre ells pel color d’un estel, esgotats de perdre el temps en lluites internes, esgotats de veure com enlloc de la Unió, entre els catalans es forja una distància insalvable. 297 anys no ens han servit per entendre que si units ho tenim magre, per separat, no cal ni provar-ho?

El 1714 van morir molts patriotes. Avui reposen en pau. Ells van complir amb el seu deure, van saber pagar l’alt preu de la dignitat. Avui Catalunya no els ha trobat substituts. No hi ha cap legió de joves ni de vells disposada a pagar amb la seva sang el preu de la llibertat nacional.

Catalunya es mor trepitjada per milions d’estrangers, mentre els seus quatre fills s’assenyalen amb el dit buscant culpables entre ells.
Catalunya viurà una altra guerra en aquest segle, serà la guerra definitiva: la que la salvarà, fent-la lliure i catalana o l’esborrarà per sempre de la història.

Nosaltres viurem aquesta guerra, nosaltres la provocarem. I Nosaltres no som els Intransigents, Nosaltres som tots els fills que li queden a Catalunya. Haurem de renunciar a desenes de sigles, haurem de renunciar a ser de partits i organitzacions: si volem salvar la causa de Catalunya haurem de lluitar només sota el seu nom, units tots, sota una única bandera. La senyera marcarà el camí dels nostres exèrcits, no haurem de barallar-nos pel color del nostre estel: l’estel serà blanc d’esperança i tenyit del roig de la sang.

Derrotarem l’enemic amb la llengua que fa segles que parlem, l’abatrem com ell va abatre els nostres herois, el farem recular fins al seu país i veurem caure llàgrimes d’impotència dels seus ulls, la impotència de veure que contra els catalans units, cap arma, cap sentència ni cap tàctica pot donar-los fruits.

Quan aquest dia arribi, Catalunya ha d’estar preparada. Nosaltres hem d’estar preparats. Sense sacrifici no hi haurà victòria; si algú es pensa que la nostra independència no es firmarà amb sang, s’equivoca. Però no ens ha de fer por que aquest dia arribi, perquè el dia que sapiguem lluitar com germans, haurem creat les bases perquè els nostres fills i tots els seus descendents, gaudeixin d’una Pàtria lliure i pròpia que només els pertanyi a ells.

Renunciar a les sigles dels Intransigents de Catalunya serà fàcil: vam néixer per defensar Catalunya de la mort, el dia que tots els catalans tinguin el mateix propòsit ja no caldrà utilitzar mai més aquest nom. Benaurat el dia en que tots els partits i agrupacions de Catalunya, diguin i apliquin el mateix.

Quan aquest dia arribi, el somriure burlesc de castella quedarà ungit amb sang.

Comentaris (0)16-09-2011 21:14:18

L'Intransigent núm. 29 a la venda demà

Aquest diumenge, surt a la venda el núm. 29 de l'Intransigent.

Inclou entre d'altres articles i seccions, el següent contingut històric:

Borrell II contra els alarbs

El doctor Martí i Julià

El General Prim

Josep Riera, el traïdor de Vallfogona

Independència per Catalunya o els inicis del separatisme català

Els 16 bords

El 12 de setembre de 1714

Ermengol Amill

40 pàgines de patriotisme editades per l'Associació Els Intransigents de Catalunya.

Podreu adquirir-lo a la nostra parada a la Ronda Sant Pere de Barcelona,per 2 euros.

A partir de la setmana que ve, disponible a les llibreries de Ripoll.

A la parada, podreu adquirir diferent material: imants, clauers, samarretes, quadres, llibres,... i també números anteriors de l'Intransigent.

Us hi esperem.

(el lema que distingirà la nostra parada és: per la Pàtria i per la Llibertat.)

Cada exemplar de la revista està timbrat amb el segell de l'Associació i amb el número d'exemplar que és (només n'hi ha 200).

Comentaris (0)10-09-2011 17:14:49

I torneig nacional de futbol per l'esport català i el desvetllament de la consciència nacional.

Organitzat pels Intransigents de Catalunya i amb la col.laboració de l'Excm. Ajuntament de Prats de Lluçanès. El dia 28 d'Agost al camp de futbol de Prats, a partir de les 5 de la tarda.

Amb la participació dels equips:

Sant Julià Vilatorta, F.C.

J.E. Santa Eugènia

C.F. Pradenc

Torneig que pretén sensibilitzar els catalans sobre la farsa que suposa la federació catalana de futbol, vinculada i subjugada a la federació espanyola.

No hi falteu: per un esport plenament català, i lligat a les reivindicacions nacionals de Catalunya!

Comentaris (2)23-08-2011 08:41:47

La força dels esclaus

Al llarg de la història de la humanitat sempre hi ha hagut amos i servents, capatassos i esclaus, opressors i oprimits.

Els primers ho han tingut fàcil. No han hagut d’esforçar-se ni per obtenir, ni per mantenir, una llibertat el valor de la qual ni tan sols apreciaven. Els segons en canvi, avesats a les manyagues del bastó, han hagut d’escarrassar-se de valent, arriscant la seva vida per una llibertat que ni tan sols era segura, i que moltes vegades apareixia embolcallada amb els vels de la mort.

Tot i així, per naturalesa i per instint cap esclau s’ha conformat mai amb la seva miserable i absurda vida. Tots han provat almenys un cop, de fugir. Sabien què s’hi jugaven, sabien que podien perdre-ho “tot”, però perdre “res”, els semblà un tribut prou acceptable.

Cap esclau pot resignar-se a llur esclavitud. Cap ho ha fet mai. Per això es van inventar les màquines de tortura, els càstigs mortals i les marques profundes gravades a la pell, que testificaven que la llibertat tenia un preu i que l’esclau mai podria pagar-lo.


Però malgrat aquests càstigs, malgrat el martiri insuportable dels seus instruments de tortura, els esclaus continuaven perseguint la cara llibertat: disposats al dolor, a l’agonia o a la mort per tastar aquell beuratge que podria canviar radicalment les seves vides.

Aleshores, el martiri d’uns pocs, servia per escarmentar la majoria. Els més valerosos eren decapitats, penjats a la forca o cremats vius i calia que els altres, agoitessin de prop com es consumien els seus cossos, com s’esgotaven les seves vides i al capdavall, com s’enrunava l’impetuós somni de ser lliure.

Els catalans bé prou que coneixem les moixaines del tirà; les que enceten la pell, les que proven d’esquinçar els ideals. No sempre hem set esclaus però quan vam passar a ésser-ho, alguna cosa en nosaltres va canviar. La mirada feréstega dels nostres antics i gloriosos avantpassats es va convertir en una ceguesa mansa: vam acotar el cap , els vam entregar la nostra dignitat i aquest va ser el seu major trofeu de guerra.

castellans i francesos van colpejar els nostres cossos desencoratjats, i van ensorrar-nos, un a un, els somnis de recuperar el gloriós passat.

Aquells de nostra raça que van precedir-nos en l’ofici d’esclaus, van pagar amb la seva vida, l’anhel de llibertat.

Avui, a molts, ningú els recorda; alguns ni tan sols sabem on són enterrats. El seu pas àgil i fugisser a la vida se l’ha empassat l’oblit, xarrup a xarrup, àvid d’esborrar el seu agosarat intent de prendre per la força, la llibertat.

Milers de catalans han perdut la vida des que som un poble esclau i l’han perdut per voluntat enemiga; van ser abatuts quan amb armes a les mans provaven de fer-nos néixer lliures. No els devem la llibertat, certament, no aconseguiren pas triomfar. Però el deute que tenim envers ells és encara més gran que la llibertat mateixa. Amb la seva dolorosa i prematura mort no van arrencar dels nostres canells les cadenes, però ens van salvar l’honor; penseu potser, que els deshonrosos, poden ser lliures?


Sense ells la llibertat fóra impossible, sense el sacrifici de llurs vides, Catalunya ja hauria desaparegut de damunt la terra i avui no seria més que un dolorós carner prostrat als peus de frança i castella. Mercès als màrtirs, avui Catalunya encara respira, encara té una última i precipitada oportunitat de recuperar la llibertat furtada.

Un esclau, no té res a perdre. Els catalans, per tant, tampoc. La pròpia vida, molts pensareu. Sí, la vida és l’únic que ens pertany, però, què en traurem de posseir vida si no deixen que visquem? Quin sentit té allargar els nostres dies, si a cap llibre d’història s’hi dirà mai que vam existir, que vam viure, que malgrat ser esclaus, vam veure, tocar i sentir?

La pròpia vida no val res per si sola, però ben invertida, pot ser-ho tot. Jo us proposo que aprenguem junts a renunciar-hi, en virtut d’una majestuosa missió: fer lliure la terra de qui hem pres el nom, dignificar així la mort de tots aquells que mai van dubtar, com avui miserablement dubtem nosaltres, que la Pàtria era més important que allargar els dies d’un viu-mort. Això som ara, morts vivents que han fet de la covardia un escut contra l’invasor. Els intransigents de Catalunya us diem, que l’escut, és amb valentia i amb braó que ha de ser forjat, només així, els enemics s’esclafaran en provar de nafrar els nostres cossos esclaus.

Som a un pas de la llibertat, però no espereu que un terratrèmol mogui la terra que hi ha sota els vostres peus. No és així com un poble digne recupera el què li pertany.

frança i castella ens han subjugat, ens fuetegen dia rere dia; no veiem els bastons, però tenim el cos nafrat. Ha arribat l’hora de fer honor a tots els qui han mort per la nostra llibertat! Podran aturar els ignorants i els covards, però no podran fer res contra la força dels esclaus: potser tombaran per sempre els homes i dones de les primeres files, però els infants de l’últim rengle creuaran la llibertat. I en fer-se grans, qui dubta que sabran fer honor al nom de catalans!

Comentaris (0)12-08-2011 16:03:07

O la glòria, o la mort.

Hi ha qui creu que el procés de degradació de la nostra pàtria ha acabat. Es vol fer creure i que quedi clar que no és cert, que els catalans no patim cap greuge, cap atac. Els nostres màrtirs cauen oblidats en un passat que creiem massa llunyà i en canvi, l’ombra perversa de felip v, que hauria de quedar enrere i morir en la ignomínia, perviu en cada gest, en cada decisió i fins i tot en cada sentiment dels catalans. No només hem deixat que els seus hereus visquessin, sinó que hem permès que es passegin en senyal d’escarni per damunt les tombes dels nostres herois, com si la sang nostra vessada, fos aigua que poguessin eixugar els vents de la discreció.

No només els hem deixat viure, hem fet molt més que això. Enlloc de rebre’ls a pedregades com ells acostumen a conquerir, hem caigut agenollats davant els seus peus, fent amb les nostres mans, una catifa llastimosa destinada a fer-los suau el compàs. Ningú es queixa del seu escarni, ningú protesta per la seva arribada, perquè el fet de veure’ls passejar-se descaradament per damunt nostre terrer s’ha convertit en quelcom normal, i aquesta normalitat, és la que ha demostrat el grau altíssim de castellanització a la que hem set sotmesos. És la permanent adoració al botxí, és la permanent humiliació dels que han set vençuts amb armes i no tenen armes per desfer la derrota de l’esclavitud. Catalunya és un país especial, és el país on suposats republicans convençuts reben amb reverències els reis forasters, és el país on enlloc d’atacar els hereus dels assassins, es mana callar als descendents dels assassinats.

Però no cal cercar dies assenyalats per comprovar la decadència de la nostra nació. El dia a dia n’és ben ple de símptomes evidents. I com tots els mals majors, la malaltia de Catalunya passa desapercebuda lentament, fins que ja és massa tard per a combatre-la. Som com un arbre corcat per dins. Hem convertit la nostra “estimada” llengua en una espècie de dialecte del castellà i avui, bruta de barbarismes i barbaritats, ja no és res més que una llengua vulgar parlada per natius que s’extingeixen. Obligats a viure sota el permanent estigma d’un bilingüisme forçat, la marca roent i més visible de la colonització castellana emergeix dels nostres llavis, sense que amb prou feines hi parem esment. Fins hi tot els que s’autobategen amb sobrenoms catalanistes, cometen el greu error de tolerar i perdonar les llengües invasores, i això passa, mercès a l’enganyifa més grossa que l’enemic s’ha inventat mai per destruir-nos: la multiculturalitat ens enriqueix diuen, mentre el català s’empobreix irreversiblement i mor amb nostra raça envellida.

Els pocs catalans que quedem damunt Catalunya ens dividim en dos grups essencials. Els que claudiquen i es llancen a escopir en castellà i els que per mantenir-se ferms, són anomenats radicals i sectaris.

Però veient l’extinció a dos pams, els optimistes catalans no han perdut l’esperança de ser immortals. Deuen esperar estranys jocs de bruixeria que recuperin la nostra natalitat i frenin la dels forasters ingrats. I mentre esperem miracles, lliurem el país als castellans i altres perquè en definitiva, els catalans som solidaris, multiculturals, i per sobre de tot: estúpids.


Han passat molts anys des que l’enemic va barrejar-nos, però avui continua sent immensament fàcil identificar un català: només heu de cercar una persona submisa, poruga i amb gran sentiment d’inferioritat.

La nostra identitat nacional es difumina dia rere dia. Només cal entrar a moltes de les llars catalanes per trobar-hi indicis de putrefacció espiritual. Mireu amb quins idiomes són escrits la majoria de llibres que omplen les lleixes i llibreries, mireu quina mena de diaris s’hi llegeixen . Estareu de sort si trobeu cap objecte de decoració que faci referència a la Pàtria, potser topareu amb un sant Jordi empolsinat amagat en algun racó. Pregunteu-hi qui era el general Moragues, o Roger de Flor o tants d’altres i no us tornaran contesta. En canvi pregunteu sobre qualsevol personatge de la mediocre premsa del cor castellana i tothom en sabrà vida i miracles. Dins les nostres llars és on segurament se’ns ha castellanitzat més; amb el fantàstic aparell que ens permet no deixar de sentir mai, la llengua colonitzadora. Diuen que hi ha canals en català; jo només agafo canals castellans i canals bilingües i provincians com tv3. Al costat de les televisions, el decret de nova planta era una benedicció.

Així com qualsevol família de qualsevol país normal té uns profunds sentiments de pertinença a la terra a on viu, a Catalunya la desnacionalització progressiva i la immigració constant, han fet que els catalans perdem les arrels, les tradicions i el patriotisme. El fet de ser català ja comença a esdevenir més una nosa que una virtut; si no ets mestís, ja sembles estrany.

La solució és molt difícil, però n’hi ha. Cal tenir fills que heretin el nostre nom i cal educar-los en la fortitud nacional, lluny de les influències forasteres i multiculturals. Cal una generació purificada del llastre que suposa l’esclavitud, cal que la nostra ètnia ressusciti, i si no en som capaços, aleshores que desaparegui definitivament; o la glòria o la mort. O la vida eterna, o l'extinció.

Jordi Èben

Comentaris (0)04-08-2011 15:01:07

Els escollits

Hi ha persones que encara avui es pregunten el perquè de la nostra lluita. Les seves mirades burlesques i els seus comentaris poc afortunats, no aconsegueixen descobrir el veritable sentit de la nostra causa.

Nosaltres emperò, si que coneixem el motiu del seu silenci esgarrifós, de la quietud que els ha deixat les mans inertes; Ells no han set cridats per la Pàtria. No han set escollits.

Hi ha pocs catalans damunt el món, i d’aquests, ben pocs han sentit la feble i desesperada crida de Catalunya.

Aquells que l’hem sentida, coneixem bé el nostre destí: morirem abraçant la seva causa, morirem per engrandir i dignificar el seu nom. Als no escollits, perdre la vida o gastar-la per patriotisme, els semblarà un tribut massa elevat. Diran que un tros de terra no s’ho val pas! potser per això, Catalunya va decidir ignorar-los.

Ells es pregunten perquè insistim, perquè continuem aguantant el pes d’una bandera que els castellans ja han esparracat. Queden astorats en veure la nostra obstinació, no l’entenen, veuen que a nosaltres la sang ens bull clamant justícia, i aleshores ells s’agoiten les venes del braç, esperant beure dançar l’aigua vermella; però la sang, ells, la tenen mansa. No poden comprendre el que nosaltres sentim, doncs a les venes hi duen glaç, i al cor, no els hi ha arribat la crida de Catalunya.

Per això ens creuen folls.

Quan parlem de sacrifici, s’esveren. Sacrificar-se ells per la pols d’uns camins? Quan parlem de venjar els nostres morts, es neguitegen. Deixem els morts en pau, pensen, no fos cas que per defensar-los l’honor, castella ens castigui amb la mateixa pena. I ens diuen radicals i violents, a nosaltres, als escollits.

Quanta violència mesquina contra els nostres avantpassats, no hi ha en les seves paraules? A voltes la covardia és molt més violenta que el valor. Amb valor fas mal a l’enemic. Amb covardia, et fas mal a tu mateix.

Però ells no hi entenen de valors ni de covardies, només saben repetir com un instint innat, com si la duguessin incrustada al cervell, la paraula democràcia. Democràcia esdevé la seva excusa per no lluitar, per permetre l’anhilació absoluta del seu poble.

Els no cridats es poden confondre fàcilment amb els castellans, doncs en castellà responen a les seves preguntes , en castellà canten i escriuen, en castellà viuen i en castellà els sembla bé viure; tot els sembla més fàcil i millor, que no sentir la teva crida.

Ells, capaços de matar per aviam qui entra abans a la perruqueria, o per tenir el cotxe més ben tonejat, ens diuen folls a nosaltres, que només ens comportaríem així per la Pàtria.

Tot els sembla més important que tu, tu sempre pots esperar, ja tindran temps per tu en un altre moment! Tres segles fa, que els no escollits t’aparten, fent passar davant de la teva causa, mil raons ridícules i estúpides. Però a tu aquest menyspreu ja no t’importa, per això, seleccionares els teus fills, i escollires els que no tenien pressa per anar a la perruqueria ni per tonejar un cotxe. Escollires els que tenien pressa per fer-te lliure i plena, escollires els que no tenien altra raó de viure, que la de complir la teva venjança contra castella; i un cop escollits, els feres arribar la teva crida.

T’hem sentit Catalunya! Les teves paraules se’ns han gravat damunt el cor, i la sang se’ns ha desglaçat, fins a cremar-nos la pell i les entranyes. La nostra única causa ara, ets tu, què importa, de què s’ens acusi? Nosaltres ens sabem escollits teus, i cap insult, ni rialla, ni menyspreu, podrà frenar-nos.

Es pregunten el perquè de la nostra lluita. No comprenen que vulguem morir per tu. No hi fa res. Ells sempre seran els que no escollires.

Farem la teva obra amb les nostres mans, i el món sentirà la teva paraula, a través dels nostres llavis, doncs per tu hem set escollits, i per nosaltres, tu tornaràs a la vida.

Els Intransigents de Catalunya

Comentaris (0)21-07-2011 20:14:22

Pàgines: 123  <>