login
Inicia sessió

register
Registra't

Els Intransigents de Catalunya

La nostra lluita

Catalunya és nostra única Pàtria. La terra on jauen els nostres morts, el país on neixen els nostres fills.

Catalunya és la nostra herència: l’únic llegat que tenim és la pols d’aquesta terra, la sang de la nostra raça i els cognoms que fa segles que ens transmetem moguts per l’instint de supervivència.

Els enemics de Catalunya han provat de destruir-ho tot això. Durant centenars d’anys, han provat d’exterminar-nos, primer valent-se de l’assassinat, la tortura o el desterrament; després utilitzant corrents immigratoris funestos que gairebé han aconseguit esborrar els nostres llinatges i el valor servat dins la nostra sang.

Ens han menyspreat, humiliat, ... i nosaltres, avergonyits per la ignorància, hem callat i suplicat, submisos a les seves ordres i a la seva voluntat.

Ens han repetit un i altre cop que som inferiors, ens han volgut fer com ells i nosaltres, per covardia, hem comès la terrible deslleialtat de confiar en les seves paraules, enlloc de considerar-les pecat.

No som inferiors a la resta de la humanitat. El nostre nom anys ençà fou temut i respectat. Països de tot el món conegueren la noblesa i l’orgull dels catalans. La nostra cultura rebé elogis i lloances, més avui, ens hem conformat amb ser la mesquina ombra dels castellans. Avui, perilla no sols la nostra llengua, les nostres tradicions i el nostre tarannà, avui, perillen els llinatges i la sang que van fer dignes el nom de català.

Els Intransigents de Catalunya vetllarem per la supervivència de la nostra identitat, sigui quin sigui el preu que haguem de pagar.

Fins ara, ens han acusat de moltes coses: sincerament, ens és igual. Com deia Daniel Cardona: encara que tot Catalunya avui s’aixequés contra nosaltres, nosaltres continuaríem impertorbables la nostra protesta, perquè és la Catalunya de demà qui ens farà justícia. Serem insultats pels nostres enemics i a voltes, seran encara més gruixuts els insults dels nostres germans, però això no ens impedirà continuar la nostra tasca, que no és altra que salvar Catalunya. Salvar-la de la mort; salvar-la de l’esclavitud.

Forjarem una aliança, una aliança entre tots els catalans que estimen llur Pàtria i res ni ningú podrà aturar l’alliberament de Catalunya i la seva inevitable renacionalització.

El camí cap al nostre somni és ple de bardisses i rostolls, però sabrem escapçar-ne els troncs o arrencar-ne les arrels si fa falta. Res podrà permetre que ens allunyem del nostre objectiu. No som homes de política, no perseguim mèrits econòmics ni personals, som fills de Catalunya, som catalans i prou.

Si vols unir-te a la nostra lluita, a la lluita de Catalunya, envia’ns un correu a intransigents@gmail.com

Comentaris (0)13-07-2011 19:41:44

Daniel Cardona, el nostre mestre

Passen els anys, transcorren les nostres vides i el temps és incapaç d’esborrar l’admiració que sentim per aquest Patriota. En fundar els Intransigents de Catalunya vam declarar-nos obertament Cardonistes, i avui continuem essent-ne fins al moll dels ossos. La seva poderosa doctrina ens dóna la raó per continuar mantenint el pes d’aquesta causa centenària i és en certa manera l’alè que ens empeny a seguir al peu del canó, apunt per combatre els eterns enemics de la Pàtria.

El temps enlloc de marcir el record que tenim d’en Cardona, fa que el tinguem més present que mai. Les seves paraules profètiques anunciant tràgics desenllaços per els catalans que de la covardia en fessin virtut, es compleixen maleïdament davant nostre, mentre els seus somnis de llibertat, victòria i grandesa es veuen diluïts en una Catalunya massa moderna per respectar l’etnografia i la tradició.

Daniel Cardona i Civit és un nom que per molts no significa res i que en canvi, pels Intransigents de Catalunya ho simbolitza tot. Ell és l’encarnació del bon patriota, del fill abnegat disposat a perdre-ho tot per unes engrunes de la dignitat furtada.

En Cardona fou alguna cosa més que un català lliurat a Catalunya. Ell és encara avui, el retrat més perfecte de la maduresa patriòtica. Després d’ell, el buit és inexplicablement colpidor: no hi ha hagut més guies, no hi ha hagut més mestres en un país mancat d’herois i llibertadors.

Per això malgrat complir-se 64 anys de la seva mort, ELL, amb majúscules, continua sent l'únic referent pels que ens neguem a malviure i morir, a les ordres de castella.

És en Cardona qui empeny la ploma quan se’ns cansa la mà i quan pensem, sumits en la depressió de l’esclavatge, en abandonar l’Intansigent, és ell qui ens obliga moralment a prosseguir la nostra tasca. Quan defallim, llegim les seves paraules i sentim vergonya d’haver defallit. Quan creiem dèbils els nostres arguments, escoltem els seus ideals i contemplem l’abast de la nostra infàmia. Ell ens guareix de la confusió i ens mena pels camins de la puresa i la rectitud.

El seu pensament ens és llei sagrada i aquesta llei estem disposats a acomplir-la, sigui quin sigui el preu de la seva aplicació.

Som Intransigents, i en conseqüència, Cardonistes, i ho serem fins la mort, perquè qui tasta el purisme d’aquestes doctrines, mai més pot trobar el gust al lamentable món de les moderacions.

Petit homenatge publicat l'abril del 2007 a l'Intransigent núm.28.

Comentaris (0)05-07-2011 21:49:51

Firmarem amb sang

Pàtria catalana;

l’orgull és el teu escut,

l’honor, la teva espasa.

Però l’honor no es clava en la deshonra,

i castella viu, perquè la deshonra la salva.

Catalunya,

grat és sentir ton nom,

malgrat haver-lo esculpit en marbre.

Grat seria morir per tu,

si morint, poguéssis tornar a alçar-te.

Pàtria de gloriosos comtes-reis

que de la lleialtat en feren llei i norma.

Avui les normes ens les hem saltat,

i t’hem traït,

abandonant el teu cos sota l’espasa d’espanya.

La vergonya de la nostra traïció

t’ha ferit més que les armes castellanes,

i ajaguda d’indignació,

espanya ha aprofitat ta flaquesa

per apunyalar-te.

La teva sang s’escapa de tu,

mentre el blanc de la mort

et tenyeix l’ esguard envellit i decebut;

un esguard sense esperança.

El que castella ignora

complaguda amb la seva acció,

És que les nostres venes s’obren,

i la nostra sang

et bombeja el cor.

Pren les nostres vides Catalunya,

agafa la força de les nostres mans;

que la teva vida és la nostra,

i si tu et salves, nosaltres abastarem la salvació.

Aquí tens els nostres braços,

aixeca’t doncs,

i dirigeix –los cap a la victòria

colrant-los de valor i determinació!

Quan el sol surti demà,

la sang que tenyirà les pedres

serà la firma de la teva llibertat.

Els intransigents de Catalunya

Comentaris (0)30-06-2011 08:48:11

Els degenerats, segons el Dr. Martí i Julià

Ja a principis del segle passat, diversos autors van denunciar el procés descatalanitzador que patia la nostra Pàtria. Al 1900 aproximadament, Martí i Julià, un dels presidents de la Unió Catalanista, titllava de degenerats els que es negaven a veure la desnacionalització progressiva de Catalunya i els catalans.

En alguns dels articles publicats en el seu llibre "Per Catalunya", aquest metge, diferenciava amb exactitud els trets propis dels catalans, i els derivats del què anomenava "la intoxicació castellana".

Acusat pels elements més progressistes de l'època de retrògrad i idealista per exalçar el passat, Martí i Julià sabé defensar-se de manera estoica contra els agents que provaven de desacreditar el seu pensament i la seva obra. La història, deia Martí i Julià forma part de la naturalesa de cada Pàtria i els que s'interessen per ella, són capaços de redimir les impureses que conduïren a errors passats. La història ens serveix doncs, per conèixer la nostra antiga força i ens serveix també per polir actituds que en el passat propiciaren la nostra debilitat o flaquesa.

La influència castellana que Martí i Julià tant bé il·lustrava en els seus escrits, debilitava els catalans i els empobria espiritualment i nacionalment, perquè pretenia assimilar-los a un poble del que no provenien.

Arribava a preguntar-se aquest il·lustre patriota, com podien reposar en pau els catalans que dormien sota una làpida escrita en castellà.

Cent anys més tard, les paraules de Martí i Julià no sols encaixen en la situació actual, sinó que demostren que la seva teoria sobre la degeneració dels catalans era més que encertada.

Si ell va viure la primera fase d’aquesta degeneració, a nosaltres ens ha tocat viure la darrera.

Al 1900, sense l’allau immigratori planejat per espanya, la situació es podia redreçar. Era possible despendre’s de tot allò que Martí i Julià definia com elements exòtics i no autòctons. Avui, gairebé engolits i sacrificats pels milers d’immigrants que trepitgen Catalunya, la lluita ja no és lamentablement per despendre’ns dels elements foranis, sinó per conservar-ne algun de propi.

Potser els catalans que quedem, hauríem de llegir l’obra de Martí i Julià, per adonar-nos que si bé tots aquests elements estrangers poden acabar amb la nostra vida nacional, no és menys cert, que com ell insinuava només poden enganxar-se a la crosta catalana, sense penetrar al seu interior; perquè la sang i la terra de Catalunya no consentiran degenerar-se sota aquests elements exòtics que proven de desnaturalitzar-nos.

Martí i Julià era un reconegut home d’esquerres. La seva ideologia social el va conduïr a la defensa del proletariat i les classes més humils, però com ell mateix advertia al seu llibre, l’objectiu de cada català havia d’ésser forçosament: Catalunya, Catalunya i Catalunya!

Ell és com tants d’altres, un dels patriotes oblidats per l’independentisme moderat d’aquest segle.

nota informativa: A l'Intransigent núm. 29 d'aquest 11 de setembre, sortirà publicat un extens article amb referències a la seva obra.

Comentaris (0)27-06-2011 09:01:42

Dejuni l'11 de setembre

L'11 de setembre commemorem una derrota. Dies abans i dies posteriors, la terra va tenyir-se amb la nostra sang. Sang catalana vessada per mans castellanes i franceses que aconseguien d'aquesta manera, arrabassar-nos la llibertat.

Gairebé 300 anys després, la diada de Catalunya vol recordar aquella derrota. Ho fa amb celebracions i dinars populars com si els morts d'aquell dia no mereixessin ni el respecte ni l'admiració que per força han de causar-nos.

Des de fa anys, els Intransigents de Catalunya promovem un dejuni popular en memòria de totes les nostres victímes, en memòria de tots aquells que van saber donar les seves vides i robar les dels enemics, en nom de Catalunya i la seva llibertat.

Què és un dia de dejuni com a mostra de respecte i gratitud? un petit sacrifici de no res. Un lleu sacrifici que demostrarà que respectem la seva dignitat, dignitat que queda malmesa quan fem botifarrades populars damunt el seu fossar. L'11 de setembre no és una festa pels catalans. És un dia d'odi, un dia en que recordem que castella ens vencé i humilià. No és una dia per fer gresca i xirinol·la, és un dia de reflexió, de replegament, és un dia de dol.

Catalans, l'11 de setembre, dejunem per la Pàtria! dejunem per tots aquells que castella va esborrar quan defensaven amb les seves vides, la nostra pròpia llibertat!

Comentaris (0)20-06-2011 12:21:09

La nostra dignitat, la seva

Catalunya fa massa temps que s'arrossega llastimosament pels camins de la vergonya i la solitud. No troba mai un braç on arrepenjar-se ni una mà que li eixugui la llàgrima permanent que li ha esborrat el rostre. Catalunya camina sola, sense altre companyia que la deslleialtat i l'abandó d'uns fills mediocres, d'uns fills indignes.

Catalans: abans d'abandonar la Pàtria, recordeu que és la sang de Catalunya la que us bombeja el cor, que és el seu alè el que fa que us visquin els pulmons, recordeu que sense el seu nom seríeu escòria, que sense la seva llengua seríeu animals condemnats a parlar en l'idioma dels castellans.

Abans de condemnar aquesta terra a l'oblit recordeu que amb ella desapareixereu també vosaltres. Recordeu que quan a ella se li aturi el curs de la sang s'us eixugaran les venes i quedareu esblanqueïts pel somriure de la mort!

Perquè ho heu permès, perquè hem arribat fins aquí? és que potser us sembla que no és prou bona per a vosaltres? tant pretensiosos ens hem tornat, que aspirem a més? tant cecs som que no veiem que la nostra grandesa rau en la seva? que la nostra llibertat és impossible en la seva esclavitud? que la nostra dignitat és fum, si la deixem morir sense honor? tant estúpids ens hem tornat que no veiem que els nostres camins van lligats, que els nostres destins són un de sol?

Catalans que fa segles que beseu la deshonra, alçeu-vos gloriosos contra els enemics de Catalunya, mostreu-los l'orgull de la nostra sang, humilieu-los, destruïu-los!

Si nosaltres sabem fer-nos dignes de Catalunya, Catalunya sabrà fer-se digne del món!

Comentaris (0)16-06-2011 09:12:36

Errors de tots plegats

La política ha espatllat masses cops les possiblitats d'alliberament que ha albirat Catalunya. Quin segrestador deixarà anar la seva víctima només perquè aquesta li ho demani educadament?

Les seves paraules manyagues no alliberaran mai aquest poble. castella no ens tem,coneix l'estranya moralitat que de sobte ens ha atrapat a tots i ens ha fet covards i indignes. L'enemic sap l'abast de la nostra feblesa, els nostres mots no li enceten la carn ni desperten inquietud en un cor massa petit per entendre la grandesa de la nostra causa. Les paraules doncs,no són remei al dolor que patim. Per les armes un dia vam aconseguir ser independents i amb armes defensàrem fins l'últim alè la nostra sagrada independència. On són avui les armes que tanta glòria dugueren al nostre nom? on és el valor que feu recular enemics i forasters, temorosos del patriotisme que els catalans empunyaven? no hi ha armes ni valor, com voleu doncs,que hi hagi independència?

A Catalunya només li queden fills badocs i aprofitats escanyapobres que juguen a la política amb els seus amics espanyols. Traïdors infames que només s'enrecorden dels ideals perduts quan necessiten el nostre humil vot per no perdre les regnes del negoci que han trobat a les espanyes.

Els catalans de cor, els vers fills d'aquest poble no fan negoci amb el nostre honor,ni amb la imminent mort de Catalunya. No són diners, influències ni glòries el què cerquem,és la llibertat de la Pàtria el què ens mou; és la seva llibertat i prou.

Potser la causa la vam perdre fa temps i som irreconciliables amb la victòria, més no per això callarem, més no per això, deixarem de fer el què toca.

Els polítics continuaran garlant: seran hàbils oradors, incapaços d'interpretar emperò les nostres paraules; mai entendran les nostres raons, ni les tàctiques de la nostra causa, tampoc sincerament, necessitem que les entenguin. Nosaltres parlem d'amor,ells, només han estudiat xifres i balanços. No som homes i dones de negocis, només som catalans i catalanes disposats al què calgui per recuperar la dignitat que ells ens han fet perdre pactant miserablement amb qui ens manté segrestats. Els nostres anhels no es paguen omplint butxaques, si tenim preu com tothom, el nostre, sens dubte, espanya no pot pagar-lo.

Crèiem els intransigents que la indignitat dels polítics tenia un límit. Erràrem. Erren també aquells que veuen límits en el nostre patriotisme a ultrança.

Fragment de l'article de "ç" publicat a l'Intransigent núm. 28

Comentaris (0)11-06-2011 22:41:19

Els fracassos castellans

Amb el decret de nova planta, felip V obligava els catalans a desnacionalitzar-se. Els nostres avantpassats es veien abocats a parlar en llengua estranya i a servir humiliats, els soldats que els havien robat els fills, els pares i la Pàtria.

Però aquell decret no va vèncer l'esperit del nostre poble. Els catalans van continuar sent catalans i van llegar als seus descendents la llengua de Catalunya, les seves tradicions i els seus llinatges. El decret de nova planta fou un fracàs per castella. Provà, que com més ens reprimien, més catalans érem, que com més ens mataven i humiliaven, amb més força ens aixecàvem per defensar la nostra terra.

Uns segles més tard, la tàctica militar varià. Ja no penjaven els nostres caps dins d’una gàbia, l’amenaça era molt més subtil. Centenars, milers, milions de forasters venien a exterminar-nos amb dues armes molt més precises que els fusells o les espases. En tenien prou amb la seva llengua i els seus cognoms, per aconseguir, el què cap decret de nova planta havia pogut imposar: la fi de la Catalunya catalana.

Castella ens deixava viure, però havíem de pagar un preu. Barrejar-nos amb ells, diluïr la nostra sang dins la seva, parlar amb el seu accent i dur els seus cognoms; avergonyint els nostres.

Què fou el decret de nova planta al costat d’aquest desplegament invasor incalculable en nombre i en esforç? La nostra sang ja no es vessa, ara simplement es barreja . Els nostres cognoms ja no s’esculpeixen a les làpides, ara, simplement, s’esborren generació rere generació, com si els nostres cossos ja no tinguéssin res de Catalunya, llevat de la seva pols incrustada a les espardenyes.

Catalans que heu heretat de castella un cognom sense voler-ho: torneu-li el cognom! elimineu-lo!. Sou catalans perquè dins vostra hi ha la sang de Catalunya, no permeteu doncs que la sang que castella us ha injectat venci. Si amb el decret de nova planta ens aixecàrem valerosos, perquè no ara? Que ens impedeix llençar els cognoms que castella ha volgut imposar-nos? què ens impedeix ser catalans i prou? Només manca eliminar de nosaltres tot allò que hem après o heretat de l’enemic. No és fàcil ni difícil. És només qüestió de compromís, convicció, fermesa i voluntat.

Si som capaços de ser només catalans, castella haurà tornat a fracassar.
Comentaris (0)10-06-2011 12:00:17

La via morta

No ho entenen. Els catalans no entenen que la opció política ha fracassat, que fracassarà sempre, que contra castella, la via política és una via morta. castella mai comprendrà l'abast de les nostres súpliques, mai entendrà el fons de les nostres paraules. castella no comprèn la llengua catalana, no pot entendre'ns, ni complaure'ns, ni honrar-nos amb el retorn d'allò que amb armes i traïcions aconsseguí robar als nostres avis. castella no se sent ferida amb els nostres discursos, ni amb les lleis que aprovem en veu fluixeta i espantadissa al nostre Parlament. a castella no la destrueixen els mots moderats i sempre mesurats amb cautela que llencen sense força els nostres malaurats polítics. castella només coneixerà la nostra enemistat per una via. Només hi ha una manera d'atacar-la. Només hi ha una manera de vèncer-la.

Només el sacrifici ens conduïrà a la victòria. No hi haurà llibertat sense sacrifici. El dia que els catalans comprenguem que amb paraules no es pot recuperar allò que es perdé per la força de les armes, aquell dia, Catalunya tindrà la darrera oportunitat de sobreviure. Fins llavors, continuarà morint-se, escanyada per castella, abandonada pels fills polítics.

Comentaris (0)10-06-2011 11:59:34

La lluita de Catalunya

Catalunya és nostra única Pàtria. La terra on jauen els nostres morts, el país on neixen els nostres fills.

Catalunya és la nostra herència: l’únic llegat que tenim és la pols d’aquesta terra, la sang de la nostra raça i els cognoms que fa segles que ens transmetem moguts per l’instint de supervivència.

Els enemics de Catalunya han provat de destruïr-ho tot això. Durant centenars d’anys, han provat d’exterminar-nos, primer valent-se de l’assassinat, la tortura o el desterrament; després utilitzant corrents immigratoris funestos que gairebé han aconseguit esborrar els nostres llinatges i el valor servat dins la nostra sang.

Ens han menyspreat, humiliat, ... i nosaltres, avergonyits per la ignorància, hem callat i suplicat, submissos a les seves ordres i a la seva voluntat.

Ens han repetit un i altre cop que som inferiors, ens han volgut fer com ells i nosaltres, per covardia, hem comès la terrible deslleialtat de confiar en les seves paraules, enlloc de considerar-les pecat.

No som inferiors a la resta de la humanitat. El nostre nom anys ençà fou temut i respectat. Països de tot el món conegueren la noblesa i l’orgull dels catalans. La nostra cultura rebé elogis i lloances, més avui, ens hem conformat amb ser la mesquina ombra dels castellans. Avui, perilla no sols la nostra llengua, les nostres tradicions i el nostre tarannà, avui, perillen els llinatges i la sang que van fer dignes el nom de català.

Els Intransigents de Catalunya vetllarem per la supervivència de la nostra identitat, sigui quin sigui el preu que haguem de pagar.

Fins ara, ens han acusat de moltes coses: sincerament, ens és igual. Com deia Daniel Cardona: encara que tot Catalunya avui s’aixequés contra nosaltres, nosaltres continuaríem impertorbables la nostra protesta, perquè és la Catalunya de demà qui ens farà justícia. Serem insultats pels nostres enemics i a voltes, seran encara més gruixuts els insults dels nostres germans, però això no ens impedirà continuar la nostra tasca, que no és altra que salvar Catalunya. Salvar-la de la mort; salvar-la de l’esclavitud.

Forjarem una aliança, una aliança entre tots els catalans que estimen llur Pàtria i res ni ningú, podrà aturar l’alliberament de Catalunya i la seva inevitable renacionalització.

El camí cap al nostre somni és plé de bardisses i rostolls, però sabrem escapçar-ne els troncs o arrencar-ne les arrels si fa falta. Res podrà permetre que ens allunyem del nostre objectiu. No som homes de política, no perseguim mèrits econòmics ni personals, som fills de Catalunya, som catalans i prou.


Si vols unir-te a la nostra lluita, a la lluita de Catalunya, envia’ns un correu a intransigents@gmail.com
Comentaris (0)10-06-2011 11:58:47

La reaparició

Després de 4 llargs anys de silenci, l'Intransigent, butlletí oficial dels Intransigents de Catalunya, reapareixerà l'11 de Setembre d'enguany, farcit d'història, cultura i patriotisme.

En aquests llargs anys d'absència, ningú ha ocupat el lloc que nosaltres humilment servíem. Ningú ha set capaç de difondre el sentiment nacionalista pur i ferm, ningú ha gosat defensar la dignitat de la Pàtria!

El silenci s'ha acabat. Els Intransigents de Catalunya tornem, i ho fem empentats per la llei més sagrada que l'home ha conegut mai : la defensa de la Pàtria, la defensa de la nostra única identitat!

Sigui aquest periòdic un instrument de lluita de cara a Europa, llevem de la nostra sang si res en queda, llastre d'esclaus. castella ha escrit el seu pervindre, quedarà sola en el món. Catalunya es reconstruïrà damunt les desferres dels estats opressors, pesi a qui pesi i s'hi oposi qui s'hi oposi.

Amb aquesta inscripció, joves ripollesos de principis del segle passat, llançaven al món el seu pensament. Eren les paraules que encapçalaven L'Intransigent. Gairebé un segle més tard, nosaltres prenem el relleu.

Per salvar la dignitat de la Pàtria! per aconsseguir la seva llibertat! Perquè Catalunya torni a ser pels catalans!

Per tot això, tornem. Perquè és el nostre deure, però també la nostra voluntat.

Si estimes Catalunya i vols unir-te a nosaltres, escriu a intransigents@gmail.com

Comentaris (0)10-06-2011 11:57:56

Des de Ripoll, per Catalunya

Només la independència salvarà Catalunya, però amb la independència no n'hi ha prou. Una Catalunya lliure però completament desnacionalitzada com la que tenim avui, no salva la dignitat i l'honor d'aquest Poble. Hem de ser lliures: sense la llibertat tenim les hores comptades, però també hem de tornar a ser catalans, de què ens serveix la llibertat, si finalment no és per nosaltres i els nostres?

Catalunya ha de tornar a ser dels catalans, hem de repoblar i reconquerir la nostra terra, llevar-la de mans estrangeres que ni l'estimen ni podran estimar-la. Fa masses anys que castellans i altres, escupen contra nostra Pàtria amb la ràbia dels invasors, ells són culpables de l'extermini de la nostra sang, de la mort dels nostres llinatges, de l'agonia perpètua de Catalunya!

Ells no caminen damunt aquest Poble, ells l'esclafen. L'insulten cada cop que de les seves boques en surten paraules pronunciades en llengües estranyes, en llengües que es menjen el català, en llengües que embruten l'idioma dels nostres avis!

Des de Ripoll, lluitarem perquè Catalunya tingui una última possibilitat de viure! lluitarem contra els seus enemics, contra aquells que provin de desnacionalitzar-la, lluitarem per assegurar-nos que Catalunya tornarà a ser només nostra i dels nostres fills!

Comentaris (0)16-05-2011 11:19:16

Pàgines: 123  <>